contact us

Use the form on the right to contact us.

You can edit the text in this area, and change where the contact form on the right submits to, by entering edit mode using the modes on the bottom right.

carrer de la torre 36
Igualada
Spain

+34 931 31 60 44

Imagina un lloc on, mentre els més petits de la casa estan fent un taller per explorar els límits de la seva curiositat: muntant un robot o embrutant-se les mans de pintura; els més grans gaudeixen de l’aroma del cafè o d'un te especiat importat directament del Nepal, tot llegint, fent mitja o, simplement conversant mentre s’observa la màgia de les impresores 3D. A InQuiet, això és possible.

 

 

 

Blog

Filtering by Category: Ida Ramon

Temps per perdre'l

inQuiet

El nostre dia a dia acostuma a ser força trepidant: tendim a omplir-nos les hores amb tantes activitats diferents que és difícil que trobem temps per estar sols amb nosaltres mateixos o junts, amb la família. Com més va, menys temps buit; no en tenim per badar, per abstreure’ns ni distreure’ns.

No tenim temps per perdre el temps!  

Som aquell conill de l’Alícia al país de les meravelles, que tot el dia corre i se li fa tard, però no sap per què. A més de treballar, hem de tenir aficions i vida social, tres activitats que s’acostumen a fer fora de casa. Els nens són a escola entre sis i set hores (això si no s’hi queden a dinar!) i quan en surten, fan extraescolars i deures. Les rutines diàries no donen massa marge per a res més. Com que durant la setmana les famílies no coincideixen gaire, aprofiten els caps de setmana per anar a algun centre comercial, fer excursions o sortir a fer qualsevol cosa junts. Al capdavall, “fer i fer” acaba per omplir el temps. Aquestes necessitats i obligacions generades eren impensables fa uns anys i avui, en canvi, tapen i ofeguen el que és essencial. Als nens, que viuen uns horaris d’adults, aquest ritme els afecta en el desenvolupament perquè necessiten estones de jugar, sols o acompanyats. Des d’aquestes línies sinceres reivindiquem que se’ls deixi experimentar amb l’avorriment. Un nen que s’avorreix una estona no tardarà a inventar una forma de sortir-ne.

L’esperit del Nadal és perfecte per aconseguir contrarestar aquests efectes de la càrrega quotidiana. M’explicaré: en moltes cases, l’estrès de les preparacions prèvies a les festes, la suma de compromisos familiars i la recerca de regals, invisibles i no tan invisibles, acaba provocant que quan arriba la festa assenyalada estiguem tan extenuats que no puguem gaudir de la manera que havíem somiat.

Si mai no tenim prou diners ni prou temps, la insatisfacció ens guanyarà.

Si sabem que els regals no compensen el temps que no ens dediquem a nosaltres i a la família, per a què ens en fem tants? Tots els qui tenim nens a prop sabem que  bona part dels regals quedaran per obrir dins un armari on ja, probablement, s’amunteguen joguines d’altres anys. Els nens no tenen prou temps per jugar-hi ni necessitat de tenir-ne tants.

L’obsequi de veritat seria aconseguir regalar l’esperit del Nadal: juguem junts, tinguem l’edat que tinguem; parlem amb la família sense mirar el mòbil ni el rellotge. Cantem i ballem. Riem. Passegem pels carrers o pels boscos. Que gent de totes les edats segui al voltant d’una taula parada i comparteixi l’autèntica màgia del Nadal com una celebració de la llum de l’amor sincer. No ens cal massa més per celebrar que volem ser feliços. 

Ida Ramon


VINE A PERDRE EL TEMPS!

TEMPS PER REGALAR, TEMPS PER COMPARTIR

Aprendre a escriure a mà i els beneficis de la lletra lligada

inQuiet

L’increment de l’ús de les noves tecnologies fa que anem perdent l’hàbit d’escriure a mà. Això no és cap misteri ni cap novetat sinó gairebé un fet consumat. En l’àmbit educatiu, però, i en concret en l’ensenyament de la lectoescriptura, aquesta pèrdua pot presentar-se com una mena d’avantatge: pot arribar a semblar inútil esmerçar temps a cal·ligrafiar si una màquina pot fer aquesta feina per a tu. S’han realitzat força estudis sobre les diferències entre el desenvolupament cognitiu d’un nen que aprengui a escriure fent-ho a mà i un que ho faci amb un teclat, i aquestes són realment notables; escriure a mà desenvolupa les capacitats motrius fines de l’infant i com que les lletres són menys estereotipades, es força la concentració de qui escriu pel reconeixement visual, alhora que ajuda a memoritzar allò escrit. (Si us interessa aquest aspecte del tema, llegiu l’article de la BBC en l’enllaç de més avall.)

Tot i que la substitució de l’escriptura a mà pel teclat sembla que no es produirà en un futur immediat, avui dia ja hi ha hagut alguns canvis que tenen a veure amb la implantació de les noves tecnologies en l’escriptura. Actualment, en moltes escoles americanes els professors poden escollir entre l’ensenyament de l’escriptura a mà en lletra lligada o d’impremta i a partir de l’estiu vinent,  també ho podran fer en les fineses.  Segons les autoritats d’aquests països, l’aprenentatge amb lletra d’impremta té els mateixos beneficis cognitius que els que aporta la lletra lligada, i els sembla més fàcil i sobretot ràpid d’aprendre.

Però, què fa realment diferent la lletra lligada? Per descobrir-ho, hem parlat amb Montse Perelló, grafòloga i directora de Signes Grafo. Explica que l’home és un ésser social i, partint d’aquesta idea, cal que ens imaginem que cada lletra és una persona i que quan les escrivim lligant-les fomentem els vincles emocionals amb els altres: compartir, expressar-se, donar.  El fet de lligar les lletres cap a la dreta implica la voluntat d’anar endavant. De totes maneres, ella recomana que no s’escriguin totes les lletres juntes, perquè aquest component emocional de donar i de compartir cap enfora pot acabar implicant dependència i ofegament; la clau seria escriure’n quatre o cinc agrupades, fer una pausa i continuar lligant el grupet següent, ja que les parades alliberen pressió.

Pel que fa a la lletra d’impremta o tipogràfica, Perelló ha analitzat que té un rerefons d’ansietat i d’individualisme, a part del fet que el seu aprenentatge és més brusc i artificiós perquè obliga l’alumne  a fer una parada per a cada lletra: la seqüència seria «faig-paro-faig-paro». Per contra, la lligada ajuda a seguir el moviment de la mà i seguint el traç, també s’acaba escrivint més de pressa, i l’aprenentatge és molt més fluid. La part pragmàtica de la tipogràfica fa que es perdi gran part del component psicològic i emocional de la lligada.

La lletra majúscula tampoc no seria la ideal, potser sí per començar a escriure als quatre o cinc anys perquè és de traços més simples, però més endavant  significa que el que escriu porta una màscara, una manera d’aconseguir que els altres entenguin què diu sense mostrar la pròpia personalitat.

Per tant, doncs, en contra dels arguments que adduïen les escoles fineses i americanes a favor de l’ensenyament de l’escriptura en lletra d’impremta, no és més fàcil d’aprendre ni aporta els mateixos beneficis a nivell personal però, en canvi, és més pragmàtica, estandarditzada i individualista.

El paral·lelisme d’aquest procés amb el nostre model de societat és, des del meu punt de vista, lamentablement inevitable. Cap on volem caminar? Ensenyem a escriure en lletra d’impremta i ens perdem el component emocional?

Ida Ramon


“No et preocupis, a Naturals les faltes d’ortografia no compten”

inQuiet

L’altre dia estava ajudant la Laura, una nena de 12 anys, a redactar unes definicions perquè tenia examen teòric de Ciències Naturals. Va extreure els conceptes del llibre de text sense problemes i després d’explicar-me’ls amb les seves paraules, els va anotar en una llibreta copiant-los del llibre. Em va sorprendre que volgués copiar-ho enlloc de resumir-ho tal com ho havia fet just un moment abans i la vaig interrompre per preguntar-li. Va contestar que també tenia un examen de Socials on hi apareixien els mateixos conceptes i que no volia fer servir definicions iguals per als dos exàmens. La seva resposta em va fer pensar.

A més d’haver d’estudiar la matèria des d’un llibre de text, feina feixuga, avorrida i poc gratificant; hem d’aprendre-la com lloros per poder treure més bona nota?  El conceptes apresos en aquest llibre que hem venerat no valen per a totes les circumstàncies?

Entenc que la divisió per assignatures és el començament de l’especialització, i que aquesta segurament és necessària en aquest món modern nostre —hem reconegut que no podem saber-ho tot de tot— però potser l’estem aplicant des de massa aviat, no estem permetent que els estudiants triïn amb coneixement de causa.

Però tots sabem que aquest no és l’únic mètode escolar que existeix, si fem cas a estudis sobre educació europeus com els de la Northwest Regional Educational Laboratory, caldria començar estudiant la matèria d’una manera global, aconseguir que les assignatures sumin enlloc de dividir. Si conservem els llibres de text com a única eina de treball mantenim la divisió i els conceptes continuen apareixent del no-res, són abstractes i per tant perden utilitat perquè no reflecteixen una realitat i, en conseqüència, s’obliden amb el pas del temps.

Amb el sistema de treball per projectes els alumnes es vinculen amb la matèria que estudien fent-la seva, les idees surten dels nens i aquests s’impliquen personalment en el descobriment a través de la investigació.  Com ho aconsegueixen? Fent-se preguntes, escollint ells mateixos, entre tots, el camí que ha de prendre la investigació. Evidentment això no vol dir que no hi hagi la figura del mestre dins la classe, però aquest actua com a moderador de debats, guia en la investigació o suport informatiu, entre d’altres. Però mai no com a únic coneixedor, la relació mestre-alumne és bilateral.

Tot i que sembla que el procés d’aprenentatge amb el treball per projectes sigui més lent, o si més no que amb aquest no puguin complir-se els objectius de cada assignatura, crec que això és fictici.

Si creem una base sòlida, al damunt hi cabran moltes més coses.

La nostra experiència a Inquiet

A Inquiet, durant la Setmana de l'Aigua al Casal d'Estiu, vam decidir investigar el cicle de l'aigua i, utilitzant materials del nostre entorn, vam fer una petita representació de com funciona. Primer, entre tots els nens, van aconseguir saber-ne totes les etapes, després es van dividir en grupets i cada un s'encarregava d'una de les parts del cicle. Durant el treball, els grups van veure que els era més fàcil treballar el curs de l'aigua conjuntament i van acabar ajudant-se els uns als altres per evitar que l'aigua s'escolés. 

D'aquesta manera, no només van aprendre el funcionament del cicle de l'aigua i algunes de les seves propietats (com el pas de líquid a sòlid) sinó que a més van experimentar-lo per si mateixos a través del treball en equip.

El cicle de l'aigua:

Ida Ramon


Vols saber-ne més?

Pàgines web de referència

Per saber-ne més, els orígens del mètode

Escoles properes que treballen per projectes

Algunes escoles convencionals ja han anat incorporant el treball per projectes, la teva escola ho fa? Explica'ns-ho!